jueves, 25 de enero de 2018

COSES QUE ET TROBES AL CALAIX


COSES QUE ET TROBES AL CALAIX




Sempre he pensat que el docent naix, igual que el músic, l’actor, el pintor...

La docència és un art que es du dins. Malgrat que pugues formar al formador (per igual que a un músic, actor, pintor...) hi ha gent que és d’una pasta especial.

Tots podem recordar a eixe mestre que ens va marcar la vida, o que ens va definir com som laboralment, personalment, professionalment. Tots recordem a aquell mestre que era dur però boníssim, o seriós però excepcional, o agressiu però motivador. També hi a de roïns però no és ara el cas.

Sembla una contradicció que jo siga d’eixe tipus de mestra que pensa que qualsevol persona amb la suficient motivació, i l’ensenyament adient, pot fer música. Em diuen: és que no tinc oïda, o ritme, o el solfeig no em va, o.... i jo sempre dic: no m’ho crec, tots estem capacitats per a reconèixer la bellesa i per tant per poder crear-la. Ara bé hi ha gent tocada per la natura per ser músic, per transmetre emocions, per fer sonar un instrument d’una forma especial...
Doncs bé eixa gent tocada per la natura en el cas de la docència no necessita tècniques de motivació de l’alumnat perquè són innates. La resta de pobres mortals hem de fer-les servir.... O potser observar i recordar què feia d’aquells mestres un docent excepcional.


Pose en marxa la màquina de recordar.

Concha: la perfecció, el detall, la tècnica. No deixava passar un matís als seus impecables dibuixos a la pissarra. Feia classes de biologia en un col·legi de monges a xiquetes de BUP. Duia una caixa plena de guixos de colors. L’encerat es transformava en un nucli cel·lular, en l’úter matern, era un microscopi òptic, una lupa d’augment... Esquematitzava tot, feia uns gràfics impressionants, i amb les ossoses i menudes mans explicava allò que el dibuix, sense moviment, no podia representar. Cada dibuix era una obra d’art efímer que desapareixia després de cada hora de classe.

Pedro: Professor de llengua en COU. Apassionat de la literatura, emocionant transmissor de la gramàtica generativa, ens va fer entendre que el llenguatge no era una assignatura avorrida sinó un mitjà per entendre la ment humana, la cultura, els costums. “Los límites del lenguaje son los límites de mi mundo”, repetia i repetia. Vaig comprar, llegir i rellegir tots els llibres que va recomanar. Em va obrir la ment a aprendre, no a estudiar per aprovar. Vaig descobrir que existia gent que es plantejava la gramàtica com una ciència: Wittgenstein, Chomsky, Saussure... Per primera vegada em va agradar una assignatura de lletres.

Benjamín: Sociologia a la universitat. Era l’assignatura “maria” d’Econòmiques, i la gent es va perdre l’oportunitat d’aprendre d’un docent sense límits. Potser el que m’agradava d’ell va ser el desordre expositiu i com saltava literalment d’una idea a un altra i d’una punta a altra de la tarima i l’encerat. Com soc un poc (molt) caòtica, veure a algú més caòtic que jo em va fer sentir una empatia especial. La qüestió és que també era un “obri-ments”, apassionat d’una matèria que sense dubte dominava i voluptuós d’expressió i representació.

Raul: professor de cor i cant. O la formigueta docent. Amb una ullada sabia distingir en un grup d’alumnes les habilitats, capacitats, mancances, voluntats, emocions, sentiments, gustos, estils, registres de veu..... Observava, analitzava i treia conclusions en un temps mínim. Amb aquesta base ja podia treballar a cadascú de manera individual i col·lectiva. Empatitzava de seguida i aconseguia conduir amb fluïdesa el conjunt de veus amb quatre directrius individuals i reconduccions grupals. Era sorprenent. A qui tenia dificultats li feia quedar-se a banda. Va aconseguir que gent que desafinava acabara el curs entonant perfectament. I a mi, en concret, em va ficar el cuc del cant al cos, o bé em va descobrir que el tenia però estava adormit.
Evidentment ací no estan tots els bons mestres, els genials mestres (molts d'ells de música) que m'han marcat sinó simplement una pinzellada.

Per concloure: crec que en primer lloc has de creure’t el que ensenyes, estar enamorada de la matèria, i dominar-la, ser entusiasta i apassionada. Després saber transmetre els coneixements i la passió. El millor expert en un tema pot ser un nefast transmissor, o un nul pedagog.... però torne al plantejament inicial i continue el fil...

Es naix mestre? La docència és un art? Està l’estima pel que fas per damunt de qualsevol tècnica docent? L’ensenyant ha de ser un poc psicòleg, un poc únic, un poc col·lega, un poc bruixot, un poc encisador de serps? La motivació s’aprén, s’ensenya o es contagia?

Au

1 comentario: